Arquitectura de la Xina

Diagrama d'una mènsula xinesa de fusta ("dougong") que sosté un sostre multiinclinat, de Yingzao Fashi (any 1103)

L'arquitectura de la Xina és l'estil d'arquitectura que ha pres forma a Àsia Oriental des del segle I de la nostra era.

Els seus materials de construcció són generalment fusta i maó. Les columnes solen tenir escassa elevació i manquen de capitell. Les cobertes es completen amb un ràfec gran que al seu bord, sobretot en les seves puntes, s'encorba cap amunt. Encara que més ordenada en l'ornamentació que l'arquitectura índia, s'usen en ella variades decoracions policromadas: taulells, baldosins de porcellana, incrustacions, campanetes i joguines, amb nimietat de detalls. Els principis estructurals de l'arquitectura xinesa s'han mantingut majorment estables, sent els principals canvis només decoratius. Des de la dinastia Tang, l'arquitectura xinesa ha tingut una influència important en els estils de Corea, Vietnam i Japó.

« L'arquitectura xinesa és tan antiga com la seva mateixa civilització. En cada font d'informació -literària, gràfica, exemplar- hi ha clares proves que recolzen el fet que els xinesos han gaudit sempre d'un sistema indígena de construcció que ha retingut les seves principals característiques des de temps prehistòrics al dia d'avui. El mateix sistema de construcció és predominant a l'àmplia zona que comprèn des del Turquestan xinès al Japó, i de Manxúria a la meitat septentrional de la Indoxina francesa; aquesta zona era precisament la d'influència de la cultura xinesa. El fet que aquest sistema de construcció es pogués perpetuar durant més de 4.000 anys sobre tan vast territori i que encara sigui una arquitectura actual, retenint els seus caràcters principals malgrat les repetides invasions -militars, intel·lectuals i espirituals- és un fenomen solament comparable a la continuïtat de la civilització de la qual forma part. »
— Liang, Ssu-ch'eng, 1984[1]

A través del segle xx, arquitectes xinesos formats a occident han tractat de combinar dissenys tradicionals xinesos amb arquitectura moderna -normalment en edificis governamentals- amb limitat èxit. A més, la pressió per desenvolupar les ciutats en la Xina contemporània va requerir major velocitat de construcció i un ràtio de terreny per àrea més alt, la qual cosa significa que a les grans ciutats la demanda d'edificis tradicionals, que per norma general tenen menys de tres pisos, ha decaigut en benefici de l'arquitectura moderna. No obstant això, les habilitats tradicionals de l'arquitectura de la Xina, incloent fusteria major i menor, obra de paleta i cantería, són encara aplicades a la vasta àrea rural xinesa.

  1. Liang, Ssu-ch'eng, year 12, A pictorial history of Chinese architecture : a study of the development of its structural system and the evolution of its types, ed. by Wilma Fairbank, Cambridge (Mass.): MIT Press.

Developed by StudentB